Alguns escrits aconsegueixen fer-me emocionar. Fins i tot treure algunes llàgrimes, quan et saben transmetre la sensació de patiment que ha experimentat l'entrevistat. Ahir va ser una d'aquestes ocasions. El que ha viscut aquest exiliat kurd de Turquia, Mehdi Zana, posa els pèls de punta. Ha passat vint anys a la presó, la seua dona en porta nou. Només ha pogut disfrutar de la vida amb la seua dona cinc anys, la resta els han passat tancats. Ell està a Suècia, té un fill a Brusel·les, un una filla a París i la seua dona tancada a Turquia. El Govern diu que no l'alliberarà fins que ingressin a la UE. Aquesta entrevista és un exemple de perquè Turquia no entra a la Unió Europea. Té molts draps bruts per rentar encara. I els anim a fer-ho. Turquia seria una gran incorporació a la Unió i ens serviria per donar estabilitat a tota aquella zona, a més de demostrar que islamisme i democràcia són ben compatibles. Des d'Europa hem d'ajudar-los, sobretot ara, en un moment en què se'ls està intentant desestabilitzar, però no hem d'abaixar el llistó a l'hora de deixar-los entrar a la UE. Més que res, perquè molts que han llegit la tragèdia d'en Mehdi Zana haurien de tapar-se la cara de vergonya.

Toca engegar una nova sèrie d'escrits, de periodicitat indeterminada. Els hi direm "Coses que em deia mon pare". Recordaré un personatge antic, de l'Eivissa dels anys 30 -avui sembla quasi la prehistòria-, en Toni de s'Arenest. En Toni era un personatge peculiar: havia après a llegir i escriure (en aquell temps, tot un èxit), però desprenia una imatge d'home de museu que feia impossible confondre'l: era dels pocs que en aquells temps s'atrevia a anar pel carrer amb l'antiga barretina i amb la camisa que porten avui en dia els que ballen pagès. En Toni, que era de Sant Joan, s'encarregava moltes vegades d'escriure cartes a gent que no en sabia i fins i tot el cridaven de l'Ajuntament per a demanar-li el seu criteri.

Vet aquí que un dia va baixar a Vila a veure un parent. En aquells temps, entre la Ciutat d'Eivissa i la resta de l'illa no hi havia gaires bones relacions. Vila era la capital i la resta estava poblada de "salvatges". Un boix de poble que caminàs sol per un carrer de Vila havia comprat tots els cupons d'un sorteig per tenir problemes. Vist qui eren llavors els moderns i qui eren els salvatges, a un no se li pot deixar d'escapar un somriure. Però bé, anem al gra. En Toni va anar a Can Pou, un bar del Port, a fer un beuret. Amb aquella pinta que feia, no va tardar en ser blanc de totes les mirades. En Toni ho va notar i com volia donar la impressió de que era un home de lletres, va agafar el diari i es va posar a llegir-lo assigut. Amb la particularitat de que l'estava llegint al revès. El show que es muntà al bar va ser de categoria, més encara quan una ànima innocent li demanà si podia llegir-li el diari, que ell no en sabia. En aquestes va entrar el familiar d'en Toni al bar i li preguntà què feia. "Ja ho veus, llegir el diari", i va atendre la petició del seu enriguessat admirador. En Toni, que era un home seriòs, se'n va anar al llit fent-se un bon fart de riure aquell dia.

D'aquesta història se'n pot creure una conclusió: Fer veure que saps menys del que realment coneixes és una prova d'humiltat i de prudència. Fer-se el pinxo i pretendre que ho saps tot de tot és garantia de problemes. Amb l'agravant de que t'acabaran descobrint. Sempre trobaràs algú més intel·ligent que tu.

En Miquel Piris ha obert avui les rebaixes d'hivern a Diari de Balears. Aquest home de 35 anys, autodeclarat alopècic, casat, amb dos fills i una hipoteca per pagar (com quasi tots en aquesta edat cada cop més preocupant), s'ofereix per promocionar les Balears a l'estranger. Com en Michael Douglas, però per tres milions d'euros menys. Un milió d'euros l'any i tot arreglat. Ell fa el que faci falta. Vist aquest article i vist el panorama...un que enamorat de la seua illa hi està i hi estarà i a més parla idiomes...faria el mateix per mig milió. Mig milionet, conseller Flaquer...mig milionet (fent cara de llàstima), pensi-s'ho...tots dos farem un gran negoci :D Jo no som alopècic com en Miquel Piris (el que diuen que consitueix un gran atractiu sexual per les dones) ni faig pel·lícules com en Michael Douglas, però som un home d'indefinides i múltiples virtuts. I amb una dona que val més que na Catherine Zeta Jones. No n'hi ha prou per merèixer l'atenció de la molt honorable conselleria de Turisme?

Avui he tengut la prova definitiva de que una notícia sobre un tema tan àrid com el ple de pressupostos del Consell pel 2004 no té perquè ser avorrida. El company Joan Lluís Ferrer, en aquest enllaç, ens en dóna una mostra, reflexant en tota la seua crueldat (que és molta), quin és el nivell dels nostres polítics. He rigut molt, seria estúpid negar-ho, tot i que se li escapen alguns atacs personals que es podia haver estalviat. Si llegiu l'article i el que diu sobre la consellera d'Hisenda, Stella Matutes, un pot arribar a pensar que és un perill públic per a les Pitiüses que una pija sigui consellera d'Hisenda. I en canvi un humil servidor pensa que ser pijo, més que ser un demèrit, és quasi una condició sine qua non per ocupar un lloc d'aquestes característiques. Mirau sinò en Cristóbal Montoro, o en Rodrigo Rato, o en Pedro Solbes, en Francesc Homs, en Joan Mesquida o en Lluís Ramis d'Ayreflor. Cap d'ells em sembla precisament la alegría de la huerta, amb perdó. D'un conseller d'Hisenda no em preocupa tant a quina botiga compra la roba interior, sinó que compleixi els pressupostos que, afortunadament, redacten els tècnics seguint les seues directrius. Aquest és el barem per jutjar un polític, i tota la resta són collonades, amb la diferència que unes fan riure i d'altres no. Una vegada que m'he quedat a gust amb aquest tema, haig de reconèixer que qualificar en Joan Marí Tur de "cosí-germà" de Déu és una "boutade" que haurà fet furor, fins i tot en les mateixes files del PP. Ave Maria Puríssima.

Un comentari d'actualitat, amb una punteta, només una punteta, de mala llet. Quin és el català del moment? En Carod-Rovira? En Mas? En Maragall? No, amics! En Floquet de Neu! I a més a més, s'ha mort! Quin país! ;)

Alguns ja sabreu que a Balears disposarem aviat de televisió autonòmica. És una gran notícia que ens anem dotant de mitjans de comunicació propis. No estic tant d'acord amb el sistema d'explotació que volen usar (comprar programes d'altres televisions) ni en el model lingüístic que volen usar (mescla de català i castellà). Li tenc tant d'apreci al castellà que no crec que necessiti programes a la televisió autonòmica per sortir endavant, al contrari del català. Com que un vol evitar que a alguna ment brillant se li ocorreixi que "Tómbola" és un programa que val la pena ser comprat, o que eivissencs i menorquins necessiten una ració diària de "Nit de bauxa" per ser feliços, us pas aquest enllaç d'una campanya de l'Obra Cultural Balear, "Per una televisió i ràdio públiques de qualitat i en català". Podeu signar el manifest. Jo ja ho he fet.

Eivissa té els apartaments turístics més cars d'Espanya, expliquen a Última Hora. Davant la realitat de que un turista paga 120 euros per dia per hostatjar-se a un apartament, que més pot afegir aquest humil servidor? Per fi som primers en algo!!!!!!! Uauuuuuuuuuuuuuu (es poden incloure conyes i ironies vàries al vostre gust).

Aquesta nit he estat pensant en què és un weblog (un bloc, una bitàcola, etc, etc). Ben ràpid m'ha sorgit la definició de dicccionari. Però igualment que m'ha sortit, igual de ràpid l'he oblidat. En realitat, un blog és una espècie de Vaticà particular (i que em perdonin els capellans la comparació). Naltros som els papes -pronuncii's a la manera dels gitanos. Repartim bendicions urbi et orbi, algunes excomunicacions i en els casos més extrems, hòsties consagrades. Però com en realitat, molts ja no creuen en miracles, molts blogs duren pocs mesos. Les nostres al·lotes (o al·lots) esdevenen en aquest privat estat una mena de Verges Maries (el que aguanten les/els pobres), els nostres amics i/o lectors habituals són els apòstols (qui serà el Judes?) i fins i tot hi ha lloc pel dimoni. Jo, a l'hora d'adjudicar el lloc de diable en el meu particular univers he estat dubtant molt. Primer de tot, estava pensant en el company i amic Toni Serra, de Mercer. Al final, m'he decidit per en Llorenç Valverde, perquè és de Felanitx :D

Ahir vaig ser testimoni de com es compliquen de fàcil alguns (i algunes) la vida en aquesta societat on conviuen català i castellà. Vist el panorama, us contaré el que va passar i engegaré el primer capítol de les meues "Lliçons pràctiques de diplomàcia i respecte bilingüe". Un tio entra en el bar. Jo estava fent un cafè. Només hi ha una camarera. I de sobte, ell li demana: "Una mitjana". La dona li respon amb cara de sorpresa: "¿Quéeeeee?", amb igual cara de sorpresa i disgust que hauria fet si li haguès demanat una cervesa en xinès mandarí. Ell no s'arronsa i li repeteix: "Una mitjana". El "Quéee" es repeteix, aquesta vegada amb una expressió de mig emprenyament a la cara de la camarera, que afegeix: "No entiendo, no entiendo". De la boca de l'altra surt un altre "Una mitjana, si us plau". La resposta: "Dígamelo en español, que no soy catalana". Rèplica: "Una mitjana, una mitjana", amb un to que ja reflexa un cert emprenyament. Fins que va ella i diu: "Dígamelo en español, que no soy española, soy uruguaya, y no entiendo nada de catalán" (aquest cop sense el per favor). Resposta inmediata: "Una mediana, o sea, una mitjana". Lliçó pràctica: Evitar el primer Quéeeeee i dir-li: "Perdone, no lo entiendo, soy uruguaya. ¿Podría repetirme lo que quiere decir mitjana en español, por favor? Tots dos s'haurien evitat molts problemes de fetge. Veis que fàcil és cuidar la nostra salut? Acaba la primera lliçó.

Aquesta passada nit era moment per apagar l'ordinador i encendre la tele. Vaig començar amb La nit al dia, però l'entrevista al fill del Chillida va ser massa per mi. I en aquestes que va començar la versió moderna del Circ Romà, el "Crònicas Marcianas", on en comptes de lluites de gladiadors, cosa que encantaria a n'en Boris Izaguirre (tot i que ell acabaria opinant que és un desperdici de bona carn), llencen concursants i ex concursants de "Gran Hermano" (lleons) a la "indefensa" població. O sigui, nosaltres. Bé, el cas és que varen dedicar un especial a les millors intervencions del dia d'una tal Núria, alias "Fresita". La tia va començar a plorar com una desesperada fent steps (encara no sé molt bé per què) i després, va muntar un ciri enorme perque el dolent d'en Nicola (una espècie de versió depurada de com pensem que és un italià) li havia arrancat un petó als llavis quan ella pensava que li anava a donar una ben casta besada a la galta. Ai, dolent, dolent, dolent, què pensarà el teu nòvio....Si fos redactor de l'Hola ja m'estaria esmolant les dents...."Se masca la tragedia", "Otro Puerto Hurraco es posible", etc, etc, etc. Els nivells de sucre a la sang m'han pujat quasi instantàniament a uns nivells extremadament preocupants. I la veritat, ja no sé si tenc cura: estic buscant per l'E-Donkey "Donde vas, Alfonso XII", he tret de la biblioteca la biografia de "Sissi, emperatris". I jo, que no havia plorat en el darrer capítol de "Verano Azul", he plorat ara per en Chanquete. Estic en plena crisi, ajudeu-me :D

Avui estic sentimental. I he decidit que és hora de sortir del armari. No, no he aconseguit cap cita amb el presentador de Aquí hay tomate. No us faceu il·lusions. Avui he estat pensant en mi i en la relació que tenc amb la meua terra, Eivissa, sobretot ara, que estic a punt de partir, i no sé quan tornaré, ni si tornaré. Ha pensat en tu com pensaria en una dona. I ara he vist com t'he estimat. T'he estimat molt. M'he fet un fart de plorar per tu, sobretot quan tornava, et telefonava i al final, no trobavem temps per veure'ns. Vaig anar a Barcelona (cosa fina), vaig treure quatre títols, vaig posar-me a apendre francès, anglès i alemany i vaig fer-me amics per tot el món. Vaig muntar un negoci i he sortit amb altres al·lotes, però de quan en quan pensava com seria si tornés a casa i et demanàs per sortir. Vaig tornar a casa un parell de temporades finalment, t'ho vaig preguntar. Tu, al final, després de molts dubtes, em vas dir que sí. I jo vaig ser l'home més felíç del món.

Però algo va fallar. Ho varem provar, però al final, no va funcionar. En el fons, a tu no t'importaven els meus títols, ni els meus sous, menys que parlés quatre idiomes. Encara que els disfrutava, no m'estimaves méss perquè montés sopars amb aquells amics tan divertits de Catalunya Ràdio. Tu, en el fons, l'únic que volies era que t'estimés. D'una forma senzilla, sense tantes paraules polides. Volies casar-te, tenir fills, una caseta a Corona i una altra a Can Misses. Jo, en canvi, t'oferia poesia, una casa a Dalt Vila i un estudi a Gràcia, davant els cines Verdi. Tot això no t'acabava de convèncer, perquè tu, en el fons, sempre has estat una dona pràctica i més aviat tradicional. Al final, amb raó, te'n vas cansar de mi i amb llàgrimes als ulls, em vas dir que partís, que lo nostre no podia funcionar. T'acabes de casar amb en Toni, es meu amic de tota la vida, que treballava a un hotel. Vos n'heu anat de lluna de mel a Cancún.

En Toni mai havia parlat tan bé com jo, però era tot un home, i sobretot, tenia el mateix projecte de vida que tu. Me'n vaig tornar allà on m'havia fet gros, i aquells dies, vaig patir molt, vaig tornar a plorar, però ja era madur, les adversitats no m'aturaven. Finalment, he conegut una altra dona, i saps, és diferent, però a la vegada tan semblant a tu...Me l'estim tant, que em mor de ganes de que lo nostre funcioni. Mai t'oblidaré, saps? No vull renunciar al que m'ha fet així com som. Si puc, quan estigui per Eivissa, aniré telefonant-te de quan en quan, per recordar els nostres bons moments, i fer burla de com es semblen es teus boixos a n'es orelllut d'en Toni. Quan arribi el moment, t'ensenyaré les fotos del meus, que gràcies a Deú, es semblaran més a la mare. I al final, tots riurem. Us ha agradat la meua sortida de l'armari? :)

Ah, se m'oblidava...Quins efectes tendran els resultats de les eleccions catalanes sobre Balears? Escassos. Per una vegada i sense que senti precedent, en Miquel Payeras té raó. Servirà perquè uns treguin més pit, d'altres facin mala cara (més encara) i com a tema de conversació als bars i restaurants, mentre no es parli de dones/homes i/o de futbol.

Una vegada fet aquest anàlisi, com quedarà el Govern? Ahh...aquí sí que no em mullaré. Molts parlen del pacte CiU-ERC, però la política dóna tantes sorpreses...amb l'afegitó de que hi ha eleccions generals al març i es vulgui o no, això pot afectar a Catalunya. La política catalana es fa més complicada, però bé, en comparació amb el que passa normalment a Balears, això és un joc de nins :O)

Finalment, PP i Iniciativa. Tots dos pugen, amb la ironia de que potser no els hi serveixi per res. En principi, és el PP qui ho pot tenir més fotut aquests propers quatre anys, però els populars han demostrat a base de resultats electorals que són un rival a tenir molt en compte, més encara amb les bones perspectives electorals d'en Mariano Rajoy. En la meua opinió, el PP encara té marge per crèixer a Catalunya, però no només depen de la seua actuació. Dos escenaris s'ho permetrien: un enfonsament de CiU (per la pèrdua del poder) o un pacte CiU-PSC-ERC-IC. La única oposició, el PP. El somni de l'Aleix Vidal Quadras: tot és "pujolisme" menys el PP. Què dir d'Iniciativa? Que ho han fet molt bé. Han tornat a reunir a la família separada per l'anguitisme...i sobre el seu futur...també tenen marge de creixement, però en el seu cas ho tenen més difícil.

Ha abandonat Catalunya el bipartidisme? Sent no tenir la resposta, tendria més visites que els weblogs d'en Salvador Grifell, en Miquel Iceta, en Pere Macías i n'Andreu Coll junts :P Molts vots de Convergència han anat a parar a Esquerra, a causa del pacte amb el PP i com a reacció a la política antinacionalista del Govern Aznar. Es quedaran aquests vots a Esquerra? Si ERC ho fa bé (tant si pacta amb CiU com si ho fa amb el PSC i ICV-EUiA), els altres ho fan pitjor i l'ambient polític de l'Estat segueix sent el mateix...perquè no? Aquest interrogant hauria de fer preocupar a més d'un.

Dit això, anem al gra. CiU s'ha salvat de nou del judici final que tothom li augurava. Com diu en Baltasar Porcel, Convergència és un partit que comença les eleccions convençut de que les perdrà, però al final les acaba guanyant; mentre que el PSC és un partit convençut en la victòria i que sempre acaba perdent. Això vol dir que a CiU tot són flors i violes? No, només que la seua baixada no és un enfonsament repentí sinò una lenta i progressiva decadència, el que, al final, si no hi troben remei, serà igual de dolent. Passem al PSC. Per què ha perdut quan ho tenia tot a favor? En una part important, pel desgast de la imatge de Pasqual Maragall. Tan confiat estava en que ell era l'hereu natural d'en Pujol que al final, ha estat en Mas el més viu. El problema del PSC és que el seu missatge d'equilibri nacional i social és molt atractiu i políticament correcte (sobretot fora de Catalunya), però el drama és que li manca la base social que el sustenti. El PSC, fora de l'àrea metropolitana de Barcelona, és un partit amb moltes mancances. A molts de pobles i petites ciutats, ERC li ha llevat el seu espai natural de creixement. Tot i que en aquestes eleccions, CiU ha estat la principal "víctima" d'ERC, Esquerra (i en menor grau, Iniciativa) sagna els socialistes des de fa anys. Això ens porta als grans trionfadors, ERC, que aviat es convertiran en el nou mac de fer trons de tothom. El Carod és el millor polític català dels darrers temps, però ara s'haurà de veure si pot sobreviure a una dieta "Arzallus".

Acab de tornar de Palma. És hora de fer, amb retràs, un comentari dels resultats electorals catalans, amb alguna referència externa i alguna tocada de collons a banda i banda de l'espectre polític. La suma dels partits nacionalistes (ERC i CiU) ha guanyat escons i vots (prop de 100.000 vots) i segueix representant la majoria social a Catalunya, comunitat que segueix votant de forma diferent a la resta de l'Estat. És una lliço pràctica de que Espanya és un estat plurinacional. Això m'ha fet recordar una cita molt adient per a tertulians de la COPE, columnistes de l'ABC i nacionalistes radicals. Què determina què és una nació o no? Una història diferent? Una llengua? Una cultura? Una organització social i econòmica diferent? Tot això pot ser la base, però finalment l'essencial, i això no ho ha d'oblidar ningú, és la voluntat del poble, que s'expressa de diferents maneres: una d'elles, electoralment. Catalunya seguirà sent una nació mentre els seus ciutadans vulguin seguir sent-ho (i no perquè la història o la llengua els "obligui" a funcionar com a tal). Balears o el País Valencià, per contra, no ho són. No perquè no puguin ser-ho, sinò perquè els seus ciutadans no volen ser diferents de la resta de l'Estat. Que al final, és el que val.

Ja tenc pis a Palma! El meu primer contracte "oficial" de lloguer, i el primer pis realment tot per mi. Després de vuit anys de pisos compartits, suspirava per disposar del meu propi espai...I al final ha arribat. Ja surt el sol en aquesta nova etapa de la meua vida...

En Martí i Pol ha estat sempre un dels meus poetes preferits. Alguns dels seus poemes han tocat ben fondo dins mi...i a gent que he estimat. Com a mínim, es mereix un "Gràcies, Miquel" ben fort. Aquest és un dels seus clàssics, "Molt he estimat". Parla molt de futur, però a mi, sempre que el llegeix, em venen records dolços del passat.

M'encanta aquesta descripció dels periodistes que fa en Juli Esteve al diari digital Ara o Mai. De la crua realitat del nostre ofici, i de les opcions i del camí que cadascú tria. I del preu que es paga per elles. És de lloar que la boda del príncep provoqui una reflexió tant sucosa :)

Gratem una mica les declaracions d'en Rodríguez Ibarra sobre el pla Ibarretxe. Què en treus? Primer, com sagna dins el partit socialista la diferència de criteris sobre l'ordenació territorial de l'Estat. La reunió de Santillana de l'estiu on, en principi, s'havia arribat a un acord sobre aquesta questió, a hores d'ara no sembla res més que una polida i irrellevant foto de família. Segon, s'està "cuinant" un estat d'opinió favorable a suprimir l'autonomia basca si l'Ibarretxe segueix endavant amb el seu pla. I Déu ens agafi confessats si això acaba passant. Fa uns anys era de l'opinió que si en el futur Catalunya o Euskadi volien ser independents, Espanya ho acceptaria. Ara, estic convençut del contrari. Si s'han de treure els tancs, es treurien. Independentment de l'opinió del poble.

A Estats Units començaran a aplicar una mesura molt útil, que dicta el sentit comú. Si algú vol passar de tenir un telèfon fixe a un telèfon mòbil, podrà mantenir el mateix número de telèfon. La de mals de caps que ens evitariem tots si poguessim aplicar una mesura similar aquí. Sense que les companyies facin trampes, clar.

Després del que s'ha anat llegint aquests dies, donaré la meua resposta a la omnipresent pregunta d'aquestes eleccions catalanes. Amb qui pactarà ERC? Amb qui guanyi les eleccions. El vot indecís i el vot útil seran claus en aquests comicis que marquen el punt i final de la Catalunya de la trancisió. Deixant de banda els convençuts, pens que hi haurà gent que decidirà el seu vot en funció de quina coalició postelectoral desitgen. Per exemple: si algú dubta votar entre CiU i ERC, però vol una coalició nacionalista al Govern acabarà votant CiU. Si algú dubta entre Maragall i Carod, i vol a CiU fora del Govern amb un pacte PSC-ERC, votaran en Maragall. En Carod té la clau de decidir el nou president de la Generalitat, però guanyi qui guanyi veig una cosa clara: s'apropen quatre anys de conflictes amb Madrid. Si hagués de votar, jo votaria Mas. El veig més sencer i més convençut del seu projecte que en Maragall.

Panorama urbanístic a Eivissa: un pla general que s'ha de refer de nou (Santa Eulària), noves reformes a la Llei d'Espais Naturals (ja en van...quatre?), un pla territorial insular paralitzat pel canvi de govern al Consell i la sentència Cretu, que obliga a enderrocar la seua megamansió...que comptava amb tots els permisos legals...a més d' una amnistia del Govern feta a mida per aquest cas i que potser no es pugui aplicar. Fa plorera, de veritat. És fàcil veure qui té més culpa, però aixo tampoc canvia res actualment. Hi ha lleis, aprovades per PP o Pacte, que no es compleixen, una opinió pública que és sensible a missatges ecologistes molt convençuts, però que a la vegada conviu amb un sentiment social molt diferent a les zones protegides. Un bon i difícil embull d'interessos econòmics, socials, favoritismes, sectarismes i personalismes que permet a uns fer-se rics a costa de tot, a d'altres identificar-se front al contrari i a mi, tedi i per què no dir-ho, una mica de fàstic. Som dels que pens que fins que no s'arribi a un consens entre partits (que inclogui també a organitzacions socials de pes), el tema urbanístic seguirà sagnant a Eivissa pels segles pels segles. El problema és que a Eivissa (i fora d'ella) es sol reclamar consens quan s'està a l'oposició. Després, un s'oblida d'aquesta paraula. Arribar a un consens de veritat suposa als uns i als altres que alguns dels seus acòlits es rebotin de veritat i aquesta és la veritable prova del déu per a la classe política d'Eivissa i Formentera. La nota que estan traient per ara, després d'anys i anys, és un molt deficient. O com diria n'Aznar, "cero patatero".

He estat visitant la "dimensió desconeguda" de les eleccions catalanes. He trobat de tot, la major part conegut. Alguna novetat, però. Un "invent" que exporten els menorquins a Catalunya. Una altra candidadura (antisistema?) Ciudadanos en blanco. Aquests volen que els votin a ells en comptes de votar en blanc, perquè tenen el mateix nom...Ara, per riure o per provocar cagarrines, una coalició ben curiosa, Españoles bajo el separatismo.

Ahir va tocar sessió de cinema. Matrix revolutions. La peli psé psé, no mata, i al principi et perds si no recordes la segons part, Matrix Reloaded. Amb la meua mala memòria crònica i els riures i els comentaris dels al·lotets de dotze i tretze angys que plagaven la sala, era difícil seguir-la del tot bé. La millor pel·lícula que he vist darrerament, Te doy mis ojos. Una reflexió molt madura sobre els mals tractes a les dones, sense un final dels previsibles.

Un tendeix a pensar que només els amics i coneguts segueixen el teu blog. Però pot haver-hi sorpreses. Un treballador va ser despedit de Microsoft per un missatge penjat al seu weblog. Aquí hi ha una bona crònica sobre els fets.

Potser aquest sigui el diari més al sud d'aquest planeta, l'Antartic Sun, el butllettí de la base antàrtica de Mc Murdo (Estats Units).

Una enquesta de la Unió Europea reflexa que EUA i Israel són considerats amenaces per la pau. S'ha montat un sidral important. Pens que la pregunta s'ha plantejat malament, però el que hi ha darrera d'aquesta opinió subsisteix i allò que motiva un pronunciament tant radical subsisteix. El que passa a l'Orident Mitjà és una tragèdia. Israel és la única democràcia (en el sentit que naltros la coneixem) de la regió, però la seua política envers els palestins agafa uns tons d'apartheid pur i dur. És un carreró sense sortida, que a més de perjudicar-los internament (motivant una crisi econòmica) està destruint el prestigi de la seua nació a l'estranger. A més a més, no s'avenen a raons. M'ha sobtat llegir que els diplomàtics europeus que s'entrevisten amb Arafat no són rebuts pel Govern israelià fins que no ha passat un periode de "descontaminació" ideològica. Això diu molt, per desgràcia, de la capacitat d'influència de la nostra diplomàcia, i molt també de la capacitat d'escoltar del Sharon.

Ja sabreu que Google està interessat en sortir a borsa. I Microsoft en comprar-la abans de que passi això. S'està calculant el valor de la companyia (del 10% de les acciones que surtiran a borsa) i diuen que actualment és de 1.000 milions de dòlars. Per que pogueu comparar si això és molt o poc, només dir-vos que aquest humil buscador valdria, si es confirmen aquestes tasacions, 55 vegades més que si estiguessiu interessats en comprar un país sencer, de nom Bolívia.

Amazon ha tret no fa molt un sistema que permetia fer cerques posant frasses d'un llibre, o que reflexin millor el sentit del que busques, per a trobar abans els títols que realment t'interessen. El sistema els hi funcionava molt bé, explica n'Ismael Nafría a La Vanguardia. Problema? Alguns autors s'han queixat de que això podia donar als internautes massa contingut gratis dels seus llibres. Solució? Amazon impedeix ja les impressions d'aquestes pàgines.